divendres, 1 de juny de 2012

Mick Jagger: la bellesa alternativa


Quan penso que Mick Jagger ja és a punt d'arribar a la setantena m'entra un calfred. Com és possible?... Aquella imatge juvenil, el cos fibrat, els moviments felins, uns llavis tan molsuts i insinuants que han arribat a ser la imatge corporativa dels Rolling Stones reconeguda arreu, un fetitxe... Bé, tot continua pràcticament igual, excepte que ara el seu rostre està més arrugat. Bastant més arrugat, en realitat. 

Per sort, tot i ser un dels grans ídols del rock, amb ell no ha funcionat aquella màxima decadent que s'aplica a les estrelles més rutilants de la música i del cine: Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver, i que al llarg del temps han fet seva, voluntària o involuntàriament mentre es convertien en mites contemporanis, artistes com Brian Jones, James Dean, Janis Joplin, Marilyn Monroe, Kurt Cobain, John Lennon, Pier Angeli, River Phoenix, Jim Morrison i, més recentment, Michael Jackson, Brittany Murphy, Amy Winehouse i Whitney Houston. No. Mick Jagger només ha envellit.

I què?... Segueix conservant un cos atlètic, un aura mítica, una sensualitat que encara torba. I continua movent-se com ningú quan és a dalt de l'escenari. És ben bé com si en algun moment de la seva atrafegada vida de noi dolent de família anglesa de postguerra, convertit en milionari, hagués fet algun pacte amb el diable, per qui ja havia donat sobrades mostres de simpatia.

No ho puc negar: els Rolling Stones, Ses satàniques Majestats, són una de les meves passions musicals, i Mick Jagger, un dels meus mites sexuals, com ho és per a tantes altres dones i també per a molts homes. Fa anys vaig conèixer un noi completament heterosexual que em deia que, malgrat no agradar-li gens els homes, el Jagger seria l'únic tio amb qui, sense pensar-s'ho, se n'aniria al llit. Agradarà més o menys, però és innegable que traspua erotisme. 


Clar que sempre hi ha gent que no entén aquesta debilitat pel cantant dels Stones, i sol al·legar amb certa displicència que el troba lleig, efeminat i escanyolit (estic tipa de sentir-ho). Ja és una cosa ben curiosa, això dels gustos! Objectivament, és cert que Mick Jagger no té un físic, diguem-ne, canònic, i que no és una bellesa a l'ús. Més mèrit, doncs, que encara conservi el sex appeall'allure i l'originalitat artística que des dels llunyans anys 60 han contribuït a mantenir i incrementar els admiradors de diferents generacions que no es cansen de seguir-lo, d'escoltar les seves cançons (signades sempre per ell i pel guitarrista del grup, Keith Richards -The Glimmer Twins-) i de celebrar-ne les extravagàncies de ric i famós tocat pels déus.
 



A mi, ho confesso, no m'han agradat mai els homes massa guapos (i l'adverbi massa ja revela la càrrega de l'evidència). Sempre els hi he trobat quelcom d'insípid, d'avorrit, d'innecessàriament perfecte, i normalment no em diuen res (tot i que sempre hi ha alguna excepció, com ara Cary Grant, que era i seguirà sent diví pels segles dels segles). 

Prefereixo una imperfecció atractiva i suggerent, amb un encant que no resulti excessiu a la primera ullada; una certa ambigüitat desconcertant i, sobretot, una harmonia que no embafi. Una bellesa amb cops amagats i molt viscuda: amb vàries capes de vida i miracles que es despleguin poc a poc. Una mena de bellesa capaç de sorprendre, de transformar-se, de combinar les diferents arestes de la personalitat i de reflectir-les al rostre, als moviments, al to de la veu, a la forma de mirar, a la manera de somriure. I el Jagger, d'això, en va sobrat: en un tres i no res pot passar de l'estètica macarra d'àngel de l'infern a la d'intelectual maleït que es relaciona amb Andy Warhol i altres membres de la Factory com Lou Reed mentre proclama la seva fascinació per Borges. 

L'aire dur, salvatge i inconformista pot esdevenir d'un moment a l'altre dolç, tendre i sensible. De hippy de Woodstock a dandy sofisticat, reclamat per l'excèntric Warhol, en un obrir i tancar els ulls. 



D'igual manera que en un concert, quan canvia el rock and roll més vibrant i provocatiu, ballant d'aquella manera personalíssima, procaç i suggerent (que en qualsevol altre resultaria ridícula) per la balada més tranquil·la, somiadora i avellutada.

No puc fer-hi res: m'agrada el Mick Jagger. Ja ho havia dit?...







 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

TRADUCTOR-TRANSLATOR: