divendres, 25 de maig de 2012

Gallines de Guinea.- Mercè Rodoreda


René Magritte.- La grande famille
Gallines de Guinea
Mercè Rodoreda, Tots els contes

Edicions 62


Havien canviat de casa i era la primera nit que dormien en el pis nou. Tot estava capgirat i en desordre: la roba fora dels armaris, les cassoles i els plats per terra el menjador, els llums desmuntats, els sacs de carbó al passadís, al costat de la màquina de cosir, els dos miralls arraconats de cara a la paret, els quadres i el calendari sobre la taula.

El Quimet havia dormit malament: per una escletxa del finestró mal ajustat, un raig de claror, dret com una espasa, havia entrat a la cambra en fer-se de dia, amb tot el renou del mercat. Havia somiat que un noi més gran que ell menjava una presa de xocolata i que es tornava negre a poc a poc.

La seva mare li havia rentat la cara i l'havia pentinat. Tenia un remolí de cabells rebecs al bell mig del cap que res no podia amansir, un genoll pelat, les ungles bastant fosques, una piga marró al front i les orelles lleugerament en forma de ventall.
  - Vés a jugar a baix, però sobretot no et moguis de la plaça. Té: quan t'hauràs menjat el pa i la xocolata, puja a beure la llet. Sigues bon minyó i no et mengis la xocolata sola.

Amb els pantalons balders, llargs fins al genoll, fets amb uns pantalons vells del seu pare, i un jersei blanc una mica destenyit i una mica just, Quimet sortí al replà de l'escala.

Clavà mossegada a la llesca de pa; quan se l'hauria acabada, menjaria la presa de xocolata. Era més bona, sola: dolça i pastosa, s'enganxava a les dents, al paladar; la llengua la desencastava a poc a poc i es convertia en una mena d'aixarop diví. Baixà l'escala lentament, a sotracs, perquè, amb la mà a la barana, només avançava, per prudència, amb un peu.

Sortí a fora, es sentí una mica foraster i s'assegué en un graó de l'entrada. La plaça era rodona, no massa gran: hi convergien quatre carrers. Al mig es dreçava el mercat. Tenia quatre portalades, una enfront de cada carrer, i, a cada una, hi havia unes grans cortines de lona ratllada de blanc i de vermell.

Quimet mirava. El cel era cobert, descolorit, un cel tardorenc, buit d'orenetes. Davant seu, ran de vorera, hi havia un pilot d'escombraries. Tot queixalant el pa amb calma, hi descobrí un ram de flors marcides, un clavell fosc encara fresc, fulles de col i d'enciam, cues de porro i uns quants tomàquets esberlats, plens de llavors blanques i lluents. Li vingueren ganes d'agafar-ne i de posar-les a la capsa de llumins buida que duia a la butxaca, després les plantaria en un test i el posaria al balcó. Però estava tot emmandrit per culpa de la nit mal dormida. El dit gros li anava fent un clot a la presa de xocolata.

Passaven dones atrafegades, carregades amb cistells, que desapareixien mercat endins; del mecat sortia un gran brogit. Passà una vella tota decidida, amb una berruga a la punta de la barba. Duia un cabàs ple de provisions i gairebé l'hi fregà pel nas. D'una banda del cabàs sortia el cap d'un conill. Quedà embadalit. Oh, aquelles orelles tan llargues i el morret desficiós i rosat, amb els bigotis llargs per a estirar...

De la banda oposada a la vella venia un home, vestit de blau, que empenyia un carretó curull de caixes d'aviram. Per entre els barrots de fusta les gallines i els pollastres treien el cap. A la caixa del cim, barrejada amb gallines, una oca blanca, oriental, amb el bec d'un groc esclatant i els ulls negres com agulles de picar, estirava un coll llarguíssim.

Si fos meva, pensà Quimet, li lligaria un cordill a la pota i la trauria a passejar. Li diria "Avellaneta".

S'aixecà i seguí l'home del carretó. L'home es va aturar davant la porta del mercat i començà a descarregar caixes.

Plantat al seu davant, Quimet no el perdia de vista. L'home agafà una caixa i entrà al mercat. Quimet, d'esma, el seguí. Li semblava que l'oca s'havia adonat d'ell i que aquells ullets inexpressius el miraven.

Dintre el mercat la claror era trista. Sobre els prestatges i els taulells s'amuntegaven unes masses enormes de verdures i fruita. Les venedores parlaven amb els compradors. Era un esclat de vida i de color. Entre un paner de tomàquets vermells, madurs i molsuts i un de mongetes verdes, fines, hi havia un gran cistell d'albergínies. De les parades del fons venia un perfum complex de flors i de peix.

Quimet i l'home del carretó arribaren a la zona on hi havia les parades d'aviram. Penjats en ganxos de ferro, es gronxaven conills morts, pollastres amb les ales dòcilment creuades a l'esquena, perdius bigarrades, oques mig partides amb el ventre ple de greix i la carn sanguinolenta.

Tot d'una un esvalot d'ales li feu alçar el cap. Quedà petrificat.

Penjades pel coll hi havia cinc gallines de Guinea arrenglerades. La darrera del rengle encara es debatia: les ales, amb uns cops sobtats, intentaven inútilment el vol. Dos senyors alts i corpulents s'havien aturat i miraven.

   - Al meu país no les maten pas així.

La mestressa de la parada, seca i endolada, amb davantal i maneguins blancs, els llavis prims ben closos, tota absorta per la seva feina, sense esperar que la gallina acabés de morir, despenjà tot el rengle i les tirà sobre el taulell, en una pila on ja n'hi havia una vintena de mortes.

Llavors es tragué un cabdell de cordill de la butxaca del davantal, anà cap a una gàbia encara mig plena de gallines i n'agafà una altra que es posà a cridar estridentment. Era d'un gris fosc: tenia les plomes cobertes de pics blancs menudíssims, amb una pinzellada de blancor esclatant a la punta de cada ala.

Amb penes i treballs li lligà el coll amb el cordill, estrenyé amb tota la seva força i la penjà. La gallina quedà un moment com sorpresa, immòbil, amb el caparró torçat i els ulls desorbitats. Després esbatanà les ales, amb les potes arronsades contra el ventre, per a un darrer vol mortal.

Quimet, amb la presa de xocolata sencera als dits i amb un bocí de pa mig mastegat a la boca, ho mirava sense respirar.

La dona tornà a anar cap a la gàbia i en tragué una altra gallina. La bestiola amollà un parrupeig esgarrifat i planyívol. Amb el cordill sobrer que penjava del coll de la que agonitzava i que ja començava a cloure els ulls i a estirar les potes, li lligà el coll i la penjà. La tragèdia es repetí: estabornida de moment, obrí tot d'una les ales a tota amplada, com crucificada, i es debaté amb desesper: amb els dits crispats s'havia agafat al cap de la seva veïna, que es tornava a esvalotar. Com més es debatien més s'estrenyia el cordill, i les plomes del coll eren humides a banda i banda de suor o de sang. Una tercera pujà a fer companyia a les penjades i una quarta i una cinquena. La darrera era d'un gris menys fosc, més blanquinós: tenia el cap més gros, però el coll elegant com les altres. Quedà una estona amb el bec badat i un panteix violent li féu onejar les plomes del pit. Després el bec se li clogué sobtadament i es tornà a obrir amb pausa: al centre, la llengua, fina i punxeguda com un pistil, palpitava indefensa. Aquella trigava molt a morir. Quan Quimet pensava: ja està, tornava a moure les ales, les obria lentament, les batia amb fúria i la brusca ventada feia dansar tot el rengle de penjades. De sobte es posà a cridar: era un últim crit d'auxili als camps, al cel blau, a l'espai inundat de llum i de pòl·lens, solcat d'ocells. Però les parpelles pujaven segures i darrere aquella cortina mòbil els ulls ja eren vidriosos.

  - Sembla mentida que es pugui ésser tan criminal -digué una vella que passava, a la seva companya geperuda i apergaminada. Miraven la venedora indignades, com si fos un botxí-. Penjar aquestes pobres bestioles...

La venedora féu el sord. Quan les velles desaparegueren, es dirigí als dos senyors que encara miraven:

   - Són millors, així. Els queda tota la sang dintre.
  
Tranquil·lament començà a despenjar la rastellera, disposada a començar-ne una de nova.

Aleshores es produí un incident: la pila de guinees mortes de sobre el taulell s'esllavissà i en caigueren moltes a terra. Un gat enorme, llustrós, passejava pels voltants de la parada, atent i ple de cautela. No devia fer gaire goig a la venedora, perquè tota esverada exclamà:

   - Tu, vailet, ajuda'm a collir-les. De pressa!
  
Com si l'haguessin fascinat, Quimet deixà el pa i la xocolata a la punta del taulell i, groc com la cera, amb els ulls rodons i les cames tremolant començà a collir aquells coixins de ploma calenta, tan flonjos.

Les agafava d'una a una, els passava les mans per sota el ventre i les enlairava fins al taulell. Evitava el contacte dels caps menuts que brandaven al capdavall del coll flexible. Tenia un pes al pit, com si el sofriment de totes aquelles bestioles mortes li oprimís els pulmons i no el deixés respirar. Pensar que un d'aquells cossos morts podia posar-se a esvoletegar tot d'una, que les ales podien batre-li la cara, li perlejava el front de suor.
   - Gràcies, nen. Té, pel treball.
   La venedora li donà una poma. Sortí a fora, travessà el carrer, pujà l'escala de pressa i entrà al pis panteixant. A la cuina trobà la seva mare i se li abraçà a les faldilles.

   - Què tens? Encara no has tastat la xocolata?   
  
Quimet esclatà en sanglots violents. Plorava sorollosament amb la boca oberta i amb els ulls plens d'arrugues de tan tancats.

   - Però què tens? T'han pegat? Què et passa?
  
Ell feia que no amb el cap a cada pregunta i no parava de plorar. Abocava tota la pena, tot el dolor emmagatzemat. Un cop la crisi apaivagada, amb el pit encara sotragat per les deixalles dels plors, digué, com si tot d'una s'hagués fet més gran.
  
  - Estic més trist...

_________________________________________________________

El 15 de gener de 2013 he afegit un comentari personal a aquest conte.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

TRADUCTOR-TRANSLATOR: