diumenge, 16 de desembre del 2012

Amèrica, Amèrica!


L'any 1996, Vicente Verdú obtenia el premi Anagrama d'assaig per la seva obra El planeta americano [1], una profunda anàlisi de la realitat americana i de la seva influència a la resta del món. A la llum dels casos de matances massives a diferents escoles dels Estats Units com la que s'ha produït aquest divendres 14 de desembre a Newtown, Connecticut, la paraula planeta com a forma de definir la idiosincràsia d'aquell país no em sembla gens gratuïta. 

Moltes han estat les raons adduïdes per psicòlegs, sociòlegs i filòsofs per tal d'aproximar-se a le entranyes d'una societat que, a banda d'exportar models de vida, comportaments, música, cinema i calcs lingüístics, no deixa de generar monstres. És evident que a tot arreu es produeixen fets que omplen diaris i televisions de successos de tota mena, però la repetició absurda i constant d'un mateix patró, així com l'absència de raons intel·ligibles que condueixen alguns adolescents a envair escoles amb una arma a la mà, crec que és prova suficient per a considerar aquestes accions un fet diferencial de la cultura nord-americana.


Segurament, la permissivitat quant a les armes de foc n'és una causa més que fefaent, però la compartimentació de la societat, la competitivitat, l'aïllament progressiu i l'exaltació de l'individualisme en són unes altres, gens menyspreables. La peculiar concepció ianqui del trionf i del fracàs fa que les estructures mentals que regeixen la seva societat es reflecteixin també a l'escola, on la immaduresa i la fragilitat pròpies de la infantesa i l'adolescència poden tenir uns efectes demolidors. 

Verdú fa una relació dels tipus d'associacions estanques que es generen entre l'alumnat de les high schools, al capdamunt de les quals hi trobem els athletics, que són aquells que destaquen en les activitats esportives. En segon terme hi ha els smarts, alumnes aplicats que acostumen a aparèixer als quadres d'honor i que sovint formen part també del primer grup perquè, com a bons triomfadors, destaquen igualment en la pràctica de l'esport. La gradació continua amb els arts, estudiants que mostren preferència per les arts plàstiques i interpretatives, i que solen relacionar-se entre ells perquè es troben força allunyats dels cercles més influents. A l'extrem inferior de l'escala social escolar s'hi apleguen els druggies, marginats de la resta pels problemes que els ocasiona el consum d'estupefaents, i els nerds, nois sistemàticament ignorats o escarnits per la resta a causa de la seva timidesa, inadaptació social i interès quasi exclusiu pel món de la informàtica. És a dir, que ja des dels primers anys de vida, l'escola funciona com a agent distribuïdor de rols i com a màquina de picar tota aquella carn que no passa per l'adreçador.

El cinema americà, que sempre ha tingut tendència a mirar-se el melic, ha sentit atracció per la malaltia mental, la personalitat múltiple i els trastorns dissociatius. I ho ha abordat des de diferents perspectives: des de l'habilitat camaleònica com a estratègia individual per a sobreviure dins la col·lectivitat mostrada per Woody Allen a Zelig, fins al recurs humorístic en clau de comèdia de The nutty professor, de Jerry Lewis. I entremig d'aquests dos registres, intel·lectual i còmic, destaquen psicodrames com The three faces of Eve, de Nunnally Johnson, i casos terrorífics i desconcertants com el Psycho de Hitchcock, el Fight Club de David Fincher, les versions de Doctor Jeckyll and Mister Hyde d'Stevenson, el Black Swan de Darren Aronofsky o Frances, de Clifford Graeme, una pel·lícula basada en la vida de  Frances Farmer, un cas particularment anguniós per l'abús que els psiquiatres van fer de teràpies agressives per tal de dominar un caràcter contestatari i rebel. Farmer va ser una actriu víctima de les pressions de Hollywood i del sistema nord-americà, que ja des dels primers temps de la Comissió d'activitats antiamericanes i del maccarthisme tenien en el punt de mira diversos actors, directors, guionistes i productors que no combregaven amb el credo polític establert i que, en conseqüència, van patir l'ostracisme i van ser inclosos a les famoses llistes negres. Segons explica Romà Gubern [2], tot i que les blacklist avui estan en decadència, no han acabat de desaparèixer del tot, ja que el sistema repressiu ha evolucionat cap a formes més subtils que continuen dificultant la lliure expressió i ignorant determinats elements que resulten molestos. L'antiga cacera de bruixes, renovada i adaptada als nous temps.

Protestes a Hollywood per la cacera de bruixes

Als inicis de la dècada actual, el cinema independent (molt més lliure que les majors a l'hora de parlar de segons què i de plasmar-ho segons com) ha reflectit d'una manera crítica aquests atacs indiscriminats per part d'adolescents inadaptats o amb algun problema mental. L'any 2002, Michael Moore va retratar a través del documental Bowling for Columbine la tragèdia succeïda l'any 1999 a un institut de Columbine, a l'estat de Colorado. Moore va ser molt explícit respecte de les causes que originaven reaccions d'aquest tipus, i tot i que s'ha acusat el cineasta de ser parcial i manipulador, el cert és que confrontava les dades reals sobre la fabricació, venda i ús d'armes de foc amb la percepció que d'aquesta realitat tenia el ciutadà americà mitjà, instal·lat en una terra de ningú entre la por i la ignorància. Són memorables les escenes on Moore s'entrevista amb el president de l'Associació nacional del rifle, l'actor ultraconservador Charlton Heston, que respon a les preguntes amb tòpics, i en veure's atrapat en qüestions incòmodes que no sap com contestar, fuig de l'entrevista amb una dignitat fingida. Igualment remarcables són les explicacions del cantant Marilyn Manson sobre els interessos d'empreses i mitjans de comunicació que no dubten a utilitzar la violència per tal de vendre els seus productes mentre deixen anar un discurs paternalista, cínic i hipòcrita sobre les causes que originen fets com el de Columbine, i aprofiten l'avinentesa per a culpar la música, el cinema i els videojocs de ser els principals agents de tots els mals. Aquesta mena d'opinions generen un consens social, legitimen el poder i dificulten anar més enllà a l'hora de lligar caps: és el camí més curt i més fàcil per assenyalar uns culpables directes que es convertiran en les bèsties negres de l'opinió pública i de l'imaginari col·lectiu nord-americà.

Bowling for Columbine, Michael Moore. 2002

A Elephant (2003), el director Gus Van Sant reprèn el mateix episodi de Columbine per fer-ne una altra reflexió en clau de ficció, mostrant l'escola com espai simbòlic  de violència  i d'educació. Tot un oxímoron que, novament, posa al descobert les contradiccions de la societat nord-americana i el nihilisme primari d'uns adolescents amb identitats febles que han perdut els referents clàssics i els han substituït per uns altres. A diferència de Moore, Van Sant no fa una denúncia explícita de la societat, sinó que es limita a mostrar-nos la gratuïtat d'una violència que no se sustenta ni en la venjança ni en la rebel·lia ni en la consecució d'un ideal. És simplement el buit de la virtualitat, el triomf de la despersonalització, l'absoluta indiferència davant la vida i la mort. Un enorme problema que arrossega la societat americana des de fa temps; un conflicte tan gros com l'elefant a què fa referència el títol de la pel·lícula: un paquiderm rugós i de generoses dimensions que, malgrat la seva presència evident, resulta invisible o se l'ignora com si no hi fos.

Elephant, Gus Van Sant. 2003

 L'assaig de Moncho Tamames [3] sobre la cultura nord-americana cita una sèrie de trets inherents a l'american way of life que podrien explicar algunes coses al respecte. L'autor recalca, com a antecedents, la moral anglosaxona basada en el saqueig, l'assassinat, l'extorsió i el salvatgisme que els primers colons van instaurar a les terres americanes. Aspectes que, a mida que la societat quàquera s'anava civilitzant, es van anar canalitzant a cop de prohibicionisme, puritanisme, competitivitat i ignorància, fins a establir un nou i aguditzat materialisme econòmic sobre la base del qual s'han construït els Estats Units.

Sota aquestes premisses, i seguint la teoria de Tamames, la societat resultant és un híbrid conformat per diversos elements: el patriotisme radical i un racisme endèmic (malgrat que a principis del segle XXI, tot i les moltes reticències, un negre hagi accedit a la presidència de la nació); la dictadura de la ignorància, producte d'una depredació comercial que ho acaba frivolitzant tot; el constant malbaratament de recursos que condueix al menyspreu més absolut de la natura; el fonamentalisme religiós enfront d'una violència sexual que esclata com a conseqüència del model purità instaurat; una creixent cultura del fast food que genera malalties cardiovasculars i obesitat mòrbida, sobretot entre les classes menys afavorides, quan, per altra banda, hi ha un desmesurat culte al cos i a la pròpia imatge propiciat pels negocis de la moda i de l'star system de Hollywood. Una economia neoliberal que exclou gran part de la població, sotmesa a les polítiques restrictives de sanitat, educació i habitatge, i abocada sense remei a la marginalitat i a la pobresa. 

L'imperi que durant segles s'ha vanagloriat de ser el país democràtic per excel·lència té uns dèficits socials i unes diferències entre classes que, desgraciadament, ja comencen a resultar-nos familiars aquí, al vell continent europeu. 

Parlem d'una societat neuròtica i atemorida per la por a l'altre, sempre percebut com l'enemic que cal abatre (idea que explica la tendència a aïllar-se en cases unifamiliars dins d'urbanitzacions situades a suburbia, lluny de les grans ciutats i de l'associacionisme urbà). Una societat que té instaurada la pena de mort i és incapaç de prescindir de les armes, considerades un dret i una necessitat per una població sempre a la defensiva, fascinada per les pistoles, els rifles i les escopetes, però que s'esvera i s'estranya quan es dóna una situació dramàtica com la de divendres a Connecticut. En definitiva, una societat perduda dins dels seus propis mites, amb la justícia bíblica com anvers i una violència intrínseca i cada cop més acusada com a revers. Les dues cares d'una mateixa moneda que ha volgut dominar el món sota la benedicció divina.


En paraules de Jean Baudrillard
Buscar sangre fresca en la propia muerte, relanzar el ciclo a través del espejo de la crisis, de la negatividad y del antipoder es la única solución-coartada de todo poder, de toda institución que intente romper el círculo vicioso de su irresponsabilidad y de su inexistencia fundamental, de su estar de vuelta y de su estar ya muerto. [4]                 


__________________

Bibliografia:

[1] Verdú, Vicente. El planeta americano (XXIV Premio Anagrama de Ensayo). Anagrama, 1996. (Pàgines 125-126)
[2] Gubern, Román. La caza de brujas en Hollywood. Crónicas Anagrama, 2002. (Pàgina 93).
[3] Tamames, Moncho. La cultura del mal. Una guía de antiamericanismo. Espejo de Tinta, 2005.
[4] Baudrillard, Jean. Cultura y simulacro. Kairós, 2005. (Pàgines 45-46).
[5] Baudrillard, Jean. América. Crónicas Anagrama. 1997.

I també:
 

diumenge, 9 de desembre del 2012

Speak Catalan or carry on?


El 1939, tot just quan havia esclatat la Segona Guerra Mundial, el Ministeri d'Informació del Govern britànic va idear tres cartells amb llegendes que animaven a lluitar per la llibertat i apel·laven a l'alegria, al valor i a la calma de la població (la coneguda flema britànica), prevenint la gent davant una possible invasió de les tropes alemanyes.

Sortosament, això no es va arribar a produir i, com és sabut, la nit del 8 de maig de 1945, una setmana deprés del suïcidi de Hitler a Berlín, es va signar el tractat de capitulació incondicional de l'Alemanya nazi.

Els cartells, encapçalats per una corona Tudor i amb uns textos de línia clara escrits en majúscules blanques sobre fons de color, van tenir una tirada curta i van romandre mig oblidats fins que l'any 2000 els van redescobrir a una llibreria de segona mà de Northumberland, quan els drets d'autor ja no tenien validesa (havien passat més dels cinquanta anys preceptius per a qualsevol mena de reclamació en aquest sentit).

A partir d'aquesta troballa, el lema d'un dels cartells: Keep calm and carry on va ser reproduït amb finalitats comercials en tota mena d'articles. Es tractava del missatge menys punyent dels tres i el que dóna peu a més interpretacions, lluny ja de la intenció bèl·lica i de resistència a l'enemic amb què fou concebut.

Als darrers temps però, se li ha donat una nova volta de cargol a aquest enunciat: Amb les contínues amenaces per part del Ministre d'Educació, Cultura i Esports d'espanyolitzar els nens catalans [sic] i, especialment, arran de l'esborrany de la reforma educativa que pretén relegar l'estudi del català a matèria "d'especialitat" per tal de donar prioritat al castellà, una part de l'esperit del cartell britànic ha tornat a brollar gràcies a l'encertada idea, plena de sarcasme, d'uns dissenyadors barcelonins que han reproduït la imatge i la tipografia de l'original, afegint-hi l'speak Catalan enlloc del primigeni carry on. La proposta, d'allò més exitosa, m'ha recordat també la sornegueria crítica de Robert Crumb, tot i que sense el traç underground, tan de l'època dels seixanta, del dibuixant nordamericà.



L'inefable ministre Wert, que va ser estudiant de l'exclusivíssima i conservadora escola d'El Pilar de Madrid (on, entre altres, també s'hi han comptat com alumnes l'expresident José María Aznar i el bisbe prelat de l'Opus Dei, Álvaro del Portillo), és partidari de privatitzar l'ensenyament i el responsable de fer desaparèixer dels plans d'estudis l'assignatura d'Educació per a la ciutadania, substituint-la per l'Educació Cívica i Constitucional (?). A aquesta nova assignatura que s'ha tret el ministre de la màniga no hi ha prevista cap referència a l'homofòbia ni a les desigualtats socials; en canvi, sí que es parla de nacionalismes excloents i de les enormes bondats del capitalisme. 

Però a més, és a ell, al reaccionari Wert, a qui li devem la subvenció concedida a aquell Diccionario biográfico español de l'Academia de la Historia, de tan trist record i que tanta polseguera va aixecar. A l'entrada corresponent al general Franco, el diccionari minimitza l'aspecte dictatorial i repressiu del franquisme, tot remarcant que el Règim no va ser totalitari sinó autoritari. Curiós joc d'adjectius contraposats que ens deixa com a resultat la figura del dictador genocida a l'alçada d'un avi rabiüt que, en el fons, era una bona i entranyable persona incapaç de matar una mosca. Una simple qüestió de matisos sense altre objectiu que emmascarar la realitat.
 
Allò que dèiem: Keep calm and speak Catalan... encara que ho escriguem en anglès...



dilluns, 3 de desembre del 2012

Siente un pobre a su mesa



Aquest cap de setmana, els dies 30 de novembre i 1 de desembre, ha tingut lloc a tota Catalunya la campanya solidària de recapte d'aliments. La crisi econòmica ha accentuat la misèria i les desigualtats socials fins a un punt que hi ha moltes persones aquí, al nostre país (on, qui més qui menys, lligava els gossos amb llonganisses), que passen gana. Literalment.

La iniciativa ha tingut força èxit: no hi ha res com apel·lar als bons sentiments de la gent, sobretot pels volts de Nadal. És infalible. I és tota una tradició tan ben instaurada que des de fa molts anys la veiem en forma de festivals benèfics, maratons televisives i aquells Rastrillos que fan a Madrid, plens de senyores ancien régime passejant cofoies pel recinte, i amb l'assistència inexcusable del sector femení de les estirps borbònica i franquista, que ja se sap que sempre han estat gent d'ordre i molt de mirar pel proïsme.

Del llibre Correspondencia general. Sistema Cots. Editorial Cultura, Barcelona 1924
© Sícoris (Des de la meva riba)


L'empatia amb qui pateix, descarregar la conciència i no sentir-se el Mr. Scrooge del Conte de Nadal de Dickens fan que gairebé tothom es commogui davant la pobresa i es vegi compromès moralment a combatre els mals d'aquest món. Com passava fa anys amb la col·lecta del Domund, quan a la canalla de l'època ens feien anar pidolant casa per casa armats amb unes guardioles que representaven els rostres de criatures dels llocs menys afavorits dels cinc continents. El que es pretenia era obtenir diners per als negritos i chinitos que, a més de ser pobres, tenien la desgràcia de no professar la religió única i veritable, per la qual cosa duien tots els números de la rifa per a la condemnació eterna. 

Per no parlar de les aportacions alimentàries, tèxtils i de joguines per als nens de Biafra, desnutrits a causa de les lluites intestines que es van produir a Nigèria durant els anys 60 i que amagaven interessos occidentals pel monopoli del petroli (quin déjà vu!)

Guardioles del Domund (Què donaria ara per aconseguir aquests objectes tan kitsch!)


En podríem dir la política social de la caritat, la que considera que el món és com és i que cadascú hi ocupa el lloc que li correspon. Però això sí: tots hem d'ajudar a millorar-lo a títol individual i voluntàriament. Res de protestes i insubmissions amb l'afany subversiu de reclamar justícia social i lleis que no perjudiquin la majoria de la població. Millor que la gent es rasqui la butxaca compassivament que no pas que exigeixi allò que per dret li pertoca. I li pertoca tant a qui demana caritat com a qui la dóna. Però és clar: resulta bastant més senzill remoure sentiments per aconseguir que tothom s'impliqui emocionalment i de manera personal amb la causa que sigui: pobresa endèmica o malatia greu.

I que consti que no és que em sembli malament a priori. El que intento dir és que per aquesta via de la caritat anem alleugerint -contents per la bona acció del dia- la feina de qui té l'obligació de vetllar per les polítiques socials i, en canvi, es dedica a escurçar prestacions i drets adquirits de la immensa majoria. Perquè bregar amb grups de gent emprenyada i informada que s'associa per endegar iniciatives ciutadanes i no es deixa manipular amb facilitat, pot portar desordres socials que no han estat mai gaire convenients per a qualsevol tipus de poder. És l'efectiu truc de la llagrimeta (més antic que l'anar a peu) contraposat a les idees d'informació, coneixement i reivindicació, conceptes massa radicals per a les ments benpensants. O com diuen en castellà: pan para hoy, hambre para mañana. Això sí, amb les consiciències ben tranquil·les i descansades gràcies a la nostra immensa solidaritat nadalenca. Solidaritat, quin altre gran mot! 

Hi ha unes quantes paraules (llibertat, solidaritat, pàtria i algunes altres) que de tant fer-les servir acaben volent-ho dir gairebé tot per, en realitat, no significar res en concret. L'ús continuat, espuri i molts cops descontextualitzat, les desproveeix de sentit fins que perden grapa i es converteixen en un totum revolutum de la semàntica lèxica. De vegades, inclús, els hi donem una connotació rància que no té gaire a veure amb el significat primigeni. És el cas del mot caritat (una de les tres virtuts teologals del cristianisme), prenyat de retòrica catòlica primoderiveriana i de nou ric estraperlista, magnànim i disposat a deixar anar l'almoina corresponent quan toca. Solidaritat, en canvi, sembla que evoqui els postulats de la Revolució Francesa i de les lluites obreres posteriors, però em fa l'efecte que de tant utilitzar-lo de forma general i matussera, al final es convertirà en un calaix de sastre semàntic que no voldrà dir res. O pitjor: esdevindrà un sinònim del morigerat i conservador caritat

Seria de desitjar que no s'aprofités la bona intenció de qui tan sols busca donar un cop de mà, tot i que molt em temo que l'ànsia de camuflar les polítiques cíniques i ineficaces amb què s'està governant, així com l'estratègia perversa de carregar responsabilitats sobre les espatlles de la ciutadania, acabaran imposant, amb total impunitat, aquella consigna tan berlanguiana de Siente un pobre a su mesa.

 
Aquí podeu veure l'inici de la pel·lícula Plácido, amb els fantàstics títols de crèdit.

dimecres, 28 de novembre del 2012

FotoRamblas: una intrahistòria barcelonina



FotoRAMBLAS
Boxeadores, luchadores, varietés 
y otras imágenes de un estudio de 
Barcelona 1956-1985
Tf. Editores
Director de la colección FOTO: Rafael Doctor Roncero
Madrid, 2002







La meva dèria per les rampoines, les imatges del passat i els llibres, pel·lícules i discos estranys va propiciar la troballa, a una llibreria de Barcelona ja desapareguda, d'aquest exemplar de FotoRamblas que, tot i no ser antic és de l'any 2002, no he tornat a veure més a cap lloc. Es tracta d'un llibre molt ben editat i amb un magnífic pròleg de Rafael Doctor Roncero titulat A la sombra del Paralelo. FotoRamblas, on s'hi recullen una sèrie d'imatges de l'estudi fotogràfic FotoRamblas, recuperades de l'oblit per l'artista Santos Montes i per Josep Maria Cirés, l'últim fotògraf que hi va treballar.

La gènesi d'aquest estudi de fotografia, situat, com indica el seu nom, a la Rambla de Barcelona, va ser Foto Román, negoci creat durant els anys 40 i ampliat i evolucionat a la dècada posterior, ja amb el nou nom. A finals dels 90, amb la proliferació de les càmeres de fotos i de vídeo d'ús personal, aquesta mena de botigues, tan necessàries i sol·licitades en èpoques anteriors, ja no tenien raó de ser, motiu pel qual FotoRamblas va haver de tancar després de mig segle de funcionament. Són els canvis inevitables que transformen la fesomia de les ciutats i que acostumen a sepultar sota capes i capes de modernitat part de la història quotidiana anterior: llocs, fets i gent condemnats a la foscor de no ser per iniciatives d'aquest tipus, que ens tornen a posar en primer pla allò que havíem estat com a societat. Ja en vaig parlar a Iconografies de Barcelona, apunt que em va inspirar la visita a l'exposició de les fotografies de Leopoldo Pomés agrupades sota el nom Barcelona 1957. En aquell escrit incidia en la idea de reviure, a través de la fotografia, tot aquell passat enterrat pel temps i pels nous usos i costums que, per lògica, es van imposant a les ciutats.

En una societat tradicionalment icònica com l'espanyola, no és estrany que, ja a finals del segle XIX, proliferessin molts més negocis d'aquesta mena que a la resta de països occidentals. Una possible causa d'aquest fet és l'ancestral atracció per la imatgeria de tipus religiós tan típicament ibèrica. Els canvis socials i tecnològics, les modes i els imperatius econòmics han anat empenyent aquesta mena de negocis a la desaparició. En aquest sentit, crida l'atenció  l'abandó de munts de negatius i, fins i tot, de fotografies revelades que pertanyen al passat: imatges esgrogueïdes de vides alienes, de rostres desconeguts i congelats en un moment determinat, que, com a molt, acabaran omplint estants de botigues de rampoines les que m'agraden a mi o a atapeir les parades dels Encants. Aquest és el el destí que els esperava a les imatges del vetust estudi fotogràfic Niepce de la Via Laietana, un cop la botiga va tancar les seves portes definitivament. Fins que, per sort, algú les va recuperar de les escombraries i els va donar la dignitat i el lloc que els pertocava dins la intrahistòria barcelonina. Ho explica l'Enric H. March al seu escrit No se admite personal: Els espectres de la Plaça Urquinaona, tot fent referència, de manera molt adient al cas, a fantasmes i espectres, com ja es pot deduir pel títol.

Els humans tenim una pulsió icònica, alhora cognitiva i emocional, que ens remet a un sistema simbòlic gràcies al qual ens reconeixem en les imatges. Ens hi reconeixem com a individus, com a grup social o com a projeccions especulars d'allò que voldríem ser, de les fantasies personals o col·lectives que cada època fa seves. Aquesta és la funció que en altres segles ha tingut la pintura i, des de les primeries del segle XX, han fet seva la fotografia i el cinema. La voluntad de quedar inmortalitzat en el temps i d'oferir a la mirada aliena la importància dels individus i dels grups familiars o socials, és el que reis, papes, mecenes i burgesos havien buscat en pintors com Van Eyck, Rembrandt, Goya, Macchietti o Raffaello Sanzio. Més endavant, amb la popularització de la fotografia, la gent anònima anava als estudis de fotografia amb una intenció similar, sempre amb la voluntat d'eternitzar moments feliços i transcendents, fixant sobre el paper fotogràfic una joventut que desafiaria per sempre més l'inexorable pas del temps.    


              

       
            
Vistos amb perspectiva actual, aquests documents gràfics de la nostra història recent, a banda d'il·lustrar-nos sobre com era la vida a la ciutat dècades enrere, produeixen una estranya nostàlgia provocada per la contemplació d'allò que no s'ha experimentat en pròpia carn. Imaginar identitats i biografies a partir d'uns rostres anònims que ja no formen part del nostre entorn temporal i quotidià , és tota una temptació.
De la mateixa manera que les persones anònimes, també aquells cantants, artistes de varietats, aspirants a vedette, lluitadors i boxejadors que volien projectar la seva imatge amb afanys publicitaris, acudien a l'eix central de la ciutat a retratar-se, no gaire lluny de la zona de teatres i sales de festa del Paral·lel, el barri barceloní del qual s'ha resaltat sempre l'aspecte lúdic i canallesc, i que tanta literatura ha generat (recordem, en especial, Jean Genet i Antonio Rabinad, autors que no van passar per alt l'encant d'un lloc, avui ja mític, ple de llums i ombres. Walk on the wild side, que diria Lou Reed...).

D'entre els artistes que buscaven el seu lloc en el món dins l'espectacle barceloní, uns aconseguirien triomfar, i a molts altres se'ls ha empassat la història. Els seus rostres i postures corporals, que pretenien transmetre virilitat, sensualitat, simpatia o agilitat circense han quedat reduïts a simples imatges pretèrites i un pèl grotesques; referents estètics tronats i, en alguns casos, esperpèntics. Existències que segurament amaguen vivències dures i més d'una frustració. Tot plegat remet a la llarga tradició de l'espectacle del Paral·lel (de la que ara se'n pot veure al CCCB una exposició), però també hi és present l'imaginari del Hollyood clàssic, les lluentors i el cartró-pedra, les vampiresses i les figures de la boxa: belleses i durs de manual que acostumaven a arrossegar una actitud loser d'allò més commovedora. Eros i Ares reconvertits en humanitat del segle XX.

                                                

                               


Els cinc fotògrafs que al llarg de cinquanta anys van formar part de la plantilla de FotoRamblas no tenien pretensions artístiques; eren artesans, professionals de la fotografia que, en una època en què no existia el retocat digital, havien de treballar amb els elements disponibles a l'estudi i posar en pràctica els anys d'experiència i ofici, sense més aspiracions. Utilitzant la tècnica que tenien a l'abast, miraven d'aconseguir que els retrats fossin efectius segons les necessitats de cada cas i tenint en compte els estereotips estètics del moment. 

Però a banda dels retrats familiars anònims i de les imatges d'aspirants a artistes i lluitadors, vull destacar les fotografies publicitàries que l'estudi FotoRamblas va realitzar per a la casa Maniquíes Fondevilla. Es tracta d'unes imatges d'allò més pertorbadores en què, a la manera dels surrealistes i amb una sensibilitat molt pròxima a la del fotògraf Guy Bourdin, s'hi destaca l'estatisme d'aquestes figures misterioses que imiten l'aparença de l'ésser humà i, alhora, el redueixen a la pura cosificació. Sense oblidar, naturalment, la picada d'ullet a un tipus d'erotisme que, no en tinc cap dubte, haurien aplaudit erotòmans convençuts com Ramón Gómez de la Serna i el Berlanga de Tamaño natural.
                                                         



Més imatges a Dossier FotoRamblas

dimecres, 14 de novembre del 2012

La mà maleïda

Isaac J. Hollandus. Chymische Schriften, Viena 1773

Aquells que fem servir la mà esquerra per escriure, per menjar i per tantes altres activitats quotidianes hem tingut alguna vegada la sensació d'estar al revés de tot i de tothom. Encara recordo aquelles cadires amb mini tauleta incorporada, indefectiblement al cantó dret, que obligaven els esquerrans a adoptar postures forçades de contorsionista mentre escrivíem. Per no parlar de la prevenció (per dir-ho suaument) que tenien els mestres quan a l'escola agafaves el llapis amb la mà que no tocava. La mà del dimoni, deien els més ultramuntans. O sense embuts, els més fatxes. Més d'una cleca m'havia endut jo per senyar-me amb la mà equivocada!

Però és que la llengua tampoc no ha contribuït gaire a facilitar-nos les coses, ja que gairebé tot el camp semàntic que fa referència a l'esquerra té connotacions negatives. Per què, si no, l'adjectiu sinistre-a porta implícita una càrrega tan funesta? És del domini públic que tot allò que hi té a veure suggereix desgràcies i mals auguris. I en castellà, la cosa no millora: la RAE recull la locució adverbial a zurdas: al contrario de como se debía hacer. És a dir, sempre a la contra, enfilant la drecera més feixuga i representant el pitjor paper de l'auca.

Encara és més greu quan la qualificació es dóna per contraposició, sense definir el concepte tal com és o hauria de ser. Tenim l'exemple del mot maldestre-a, format a partir de la unió entre l'adverbi mal i l'adjectiu destre-a: un prodigi de l'antonímia que neix per oposició i, sobretot, per absència. Una cosa semblant passa amb l'expressió a tort i a dret: és evident, per eliminació, qui és el tort. Però a més del caire pejoratiu i del caràcter irreflexiu que s'infereix de la paraula, per a què mencionar l'esquerre explícitament, si l'única referència vàlida és el dret?

Així doncs, al cantó oposat ens trobem el que és positiu, ordenat i just; no en va les primeres accepcions de la paraula dret tenen a veure amb la justícia i la llei. També amb unes capacitats òptimes (destresa) i amb una posició privilegiada (ser la mà dreta d'algú). Per aquest motiu, si algú no sap on té la mà dreta, és que es troba veritablement perdut, i si li donem la dreta a un altre, li estem fent un gran honor. Està clar que la literatura bíblica i les seves simbologies hi han tingut bastant a veure gràcies a la popularització que el Cristianisme ha fet de sentències com: "El savi té el cor a la dreta, el neci a l'esquerra" [Eclesiastés 10]  o "Que el Fill de l'home segui a la dreta del Pare vol dir que s'inaugura el regne del Mesies"[Ef. 1,20].

No obstant tot l'anterior, de vegades la llengua ens obsequia amb alguna floreta que, naturalment, no fa estiu. És el cas de l'expressió tenir mà esquerra, locució que defineix el tacte i l'habilitat en el tracte amb la gent. Ja és alguna cosa! En altres ocasions, les interpretacions que d'una mateixa paraula o d'una expressió similar en fan dos idiomes propers reflecteixen una ambivalència que ens deixa ben bé a les palpentes: com interpretar, si no, l'ambigüitat conceptual entre l'ensinistrar català i l'adiestrar castellà? En què quedem?... Coses dels idiomes!

I la política? Depèn de qui i des d'on s'ho miri, i jo, com no podia ser d'una altra manera, m'ho miro des del cantó esquerre, que al meu entendre és el bo i des de sempre ha estat el meu. Sóc parcial, ho sé; però hi ha algú que no ho sigui? Si furguem una mica dins d'aquesta qüestió, ens sortiran tantes esquerres com interpretacions polítiques se'n vulguin fer: tants caps, tants barrets, ja se sap. Per tal de diferenciar unes opcions d'altres i de posar les coses al seu lloc (no suportem la manca de control i necessitem etiquetar-ho tot convenientment), no hi ha res com adjectivar. I si la paraula esquerra, així, a seques, no té suficient contingut semàntic perquè els mots també pateixen el seu desgast, s'hi podrà afegir l'adjectiu radical, que denota  extremisme i llunyania del que es considera políticament correcte; un matís que voreja el camí delinqǘencial perquè no s'ajusta del tot a la idea d'a dreta llei. Doncs bé, el llenguatge o, millor dit, la interpretació errònia que molts cops se'n fa, juga males passades. Perquè radical, etimològicament, és el que procedeix directament de l'arrel. Parlant en plata: la pura essència del concepte, sense més guarniments ni floritures. 
 
L'escriptura dels àrabs i dels hebreus, civilitzacions històricament menystingudes per bona part de la cultura occidental, és de dreta a esquerra, al contrari que els sistemes d'escriptura llatina, ciríl·lica, grega moderna, índica i del sudest asiàtic, que ho fem d'esquerra a dreta. Aquesta dada, que per ella mateixa no vol dir més que el que vol dir, pot ser un bon inici per a reflexionar sobre la poca o molta importància que té, des d'un punt de vista filosòfic, la direcció que prenem -i amb quina mà ho fem- quan escrivim, quan llegim i quan vivim.


¡Ah pecador de mí —respondió don Quijote—, y qué mal parece en los gobernadores el no saber leer ni escribir! Porque has de saber, ¡oh Sancho!, que no saber un hombre leer o ser zurdo arguye una de dos cosas: o que fue hijo de padres demasiado de humildes [sic] y bajos, o él tan travieso y malo, que no pudo entrar en él el buen uso ni la buena doctrina. Gran falta es la que llevas contigo, y, así, querría que aprendieses a firmar siquiera.

Miguel de Cervantes. El Quijote. Capítol XLIII


Cueva de las Manos - © Secretaria de Turismo Buenos Aires


dimecres, 7 de novembre del 2012

... I volia ser la Rita Hayworth


Mentre escric això estic sentint Xavier Cugat i la Waldorf Astoria Orchestra. Podria haver-me posat un disc amb cançons de pel·lícules de la Hayworth, però ja és sabut que la que cantava no era ella... i s'ha de reconèixer que no és el mateix (hi ha coses que potser seria millor ignorar per tal de preservar la imatge ideal que ens n'havíem format). 

Tant se val: els sons, ara rítmics, ara cadenciosos de les rumbes, tangos i sambes del Cugat (que era de Girona, per cert) m'han transportat a aquells mons falsament idíl·lics i d'un exotisme de cartró pedra als que -ho confesso- sóc tan aficionada. I ho sóc des que vaig començar a veure cinema clàssic per la tele. Després vindrien els discos recopilatoris de música de pel·lícules, els primers aparells de vídeo amb les primeres col·leccions de pel·lícules i, sobretot, els textos de Terenci Moix, de qui guardava amb veritable fruïció els fascicles que cada setmana oferia La Vanguardia sota el títol Las grandes estrellas del cine (1984). Els vaig fer enquadernar i els he conservat en format de llibre durant tots aquests anys, com qui custodia un preuat tresor, a hores d'ara bastant atrotinat de tantes vegades com me l'havia mirat.
 
Terenci Moix, tan identificat amb la grandeur del Hollyood antic i dels actors que la fàbrica de somnis havia generat, solia explicar que la seva mare s'havia posat de part mentre estava veient Gaslight (Luz que agoniza, 1944) i que va anar de poc que ell nasqués dins la sala, davant la soferta mirada d'una patidora Ingrid Bergman i el gest immutable d'un malvat Charles Boyer. Una autèntica premonició, tenint en compte que el cinema va ser una de les seves passions des que s'hi va començar a refugiar com a espectador infantil en aquelles dobles sessions al cinema del barri, tot intentant fugir de la tèrbola realitat de postguerra que l'envoltava. I és que molt abans de valorar l'aspecte artístic i la particularitat del seu llenguatge, el cinema ha estat el mitjà perfecte per a evadir-se de tot allò que a la vida resulta desagradable, feixuc i anodí.  
                                                                                                                              
Tot i que jo no pertanyo a la generació del Terenci, va ser en bona part gràcies a ell que em vaig aficionar, no només a veure i apreciar pel·lícules antigues, sinó també a conèixer i admirar aquelles figures plenes de glamour que a ell tant l'havien fascinat. I encara que no em pertoqués generacionalment, les belleses rutilants de la primera meitat del segle XX que veia a la petita pantalla, a les revistes especialitzades i als llibres de cinema, em servien de referent estètic. És clar que m'hauria agradat ser com aquella Rita Hayword de les pel·lícules! Jo, com el juvenil Terenci, també em mirava al mirall i no m'agradava gaire la imatge que em retornava. A més, n'estava fins al capdamunt dels comentaris de les perruqueres que em deien que "això ja no es porta" quan els demanava les ones a l'aigua que lluïa Miss Hayworth, encara que el meu pentinat preferit era el pick-a-boo de Veronica Lake. La cara de les perruqueres, aleshores, ja era tot un poema!... les pobres, no entenien que demanés allò tan démodé en lloc d'entusiasmar-me amb els estils capilars de, posem per cas, Madonna o Ana Torroja. He de dir, però, que tot i que les modes havien canviat, i molt, durant els anys vuitanta hi va haver un efecte revival que va tornar a encimbellar tot aquell imaginari estètic dels 40 i dels 50.      

Ja el 1972, Herbert Ross havia dirigit Play it again, Sam (aquí, Sueños de un seductor), basada en una peça teatral de Woody Allen (gran admirador, per
cert, de Xavier Cugat) i interpretada també per ell. A la pel·lícula, la figura icònica del Humphrey Bogart de Casablanca es materialitzava i s'imposava com a model de la vida del protagonista. Anys més tard, el mateix Allen, ara ja com a director, reprenia la idea de la influència exercida per Hollywood a The purple Rose of Cairo (1986), on enmig de la depressió del 1929 als Estats Units, una noia s'identifica tant amb els personatges cinematogràfics, que acaba travessant la pantalla i vivint una realitat paral·lela dins la ficció. També el cinema europeu es feia ressò de la importància del setè art com a aglutinador de les expectatives de la gent, així com del seu poder a l'hora de donar cabuda a la mitologia, en una revisió contemporània de les deïtats de l'antiguitat clàssica. El 1988, Giuseppe Tornatore va tenir un èxit aclaparador amb l'estrena de Cinema Paradiso, pel·lícula on a través d'un flashback se'ns relata l'evolució d'un poblet italià i del nen protagonista arran de l'arribada del cinema, autèntic catalitzador d'emocions, somnis i coneixements compartits.

Rita Hayworth era una d'aquelles estrelles del cel·luloide que posseïa, en paraules del Terenci Moix: atributos para ingresar en una antología de la
Rita i Orson Welles, 1945
belleza, o de aquella conversión de la belleza en artificio que se llamó "glamour"
[T. Moix, op. cit.]. Amb una biografia exòtica, segons els paràmetres nordamericans, Margarita Carmen Cansino havia nascut a Brooklyn el 1918 i era filla de dos ballarins: el sevillà Eduardo Cansino (segons algunes fonts, parent de l'escriptor Rafael Cansinos Assens) i la irlandesa Volga Hayworth, que havia format part del Ziegfeld Follies. L'avi patern de Margarita fou Antonio Cansino Avecilla, professor de ball flamenc al Madrid de principis de segle.
Una estirp d'artistes que, tot cercant una vida estable, van emigrar a Nordamèrica.
 
 Els matrimonis de la Rita amb Orson Welles (sota la direcció del qual, el 1948 va protagonitzar una de les seves millors pel·lícules: Lady from Shangai) i, sobretot, amb el príncep Alí Khan van reforçar encara més l'aura mítica de l'actriu, afegint al tòpic de la fúria hispànica l'orientalisme de conte de Les mil i una nits passat pel mirall deformador de Hollywood.


Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, la Hayworth, juntament amb Betty Grable, va ser una d'aquelles pin-up que decoraven les cabines dels avions o els interiors dels tancs dels soldats. Abans havia participat a pel·lícules de sèrie B com Under the Pampas moon (1935) o Trouble in Texas (1937), fins que el 1939 obtenia un paper important a Only angels have wings (Sólo los ángeles tienen alas), de Howard Hawks. A partir d'aquest moment, l'actriu i ballarina d'origen espanyol va començar a despuntar, fins que el 1946 va arribar al zènit de la seva popularitat amb Gilda, dirigida per King Vidor. L'impacte fou tal que, immediatament, Rita Hayworth va ser anomenada The Love Godess mentre la Columbia s'afanyava a promocionar la pel·lícula amb la llegenda: There NEVER was a woman like Gilda! 




A Espanya, Gilda va ser etiquetada com a gravemente peligrosa perquè la censura considerava la història, i especialment la protagonista, un mal exemple per a les dones i una font de luxúria per als homes. Això no va fer altra cosa que disparar la imaginació i els destijos reprimits de la població, i en un tres i no res van començar a circular rumors segons els quals a les còpies de la pel·lícula distribuïdes a Espanya s'havia tallat l'escena de l'streptease, que arribava molt més enllà de la coneguda i sensual retirada del guant. Naturalment, no era cert, però un cop més s'evidenciava que barrejar prohibicions i repressió sexual acostuma a esperonar la fantasia.
L'Arquebisbat de Barcelona prohibí l'exhibició de la pel·lícula (1947)

Estrena de Gilda al cine Coliseum de Barcelona, desembre 1947




A la bellesa, gràcia i lubricitat naturals de la Rita Hayworth, paleses des que l'actriu es va donar a conèixer, calia afegir un altre element que no es podia menysprear: una llarga cabellera pèl-roja que la tradició popular ha considerat sempre un símptoma de provocació i sexualitat descontrolada.

Segons Eduardo Cirlot al seu Diccionario de símbolos:"los cabellos cobrizos tienen carácter venusino y demoníaco" [pàg. 118]. Erika Bornay, a la introducció del seu esplèndid estudi La cabellera femenina, ja ens adverteix, citant el psicoanalista Charles Berg, sobre el poder fetitxista dels cabells i la seva importància a l'hora de determinar el procés de selecció sexual. Recalca que a l'imaginari masculí, l'atracció pels cabells està relacionada amb el desplaçament que el subconscient realitza del pèl púbic al pèl capilar. [Bornay, pàgs. 15-16]. De fet, i com continua recordant-nos E. Bornay, la dona pèl-roja com a símbol sexual ens ha deixat heroïnes de la literatura com Nana, la prostituta de la novel·la homònima de Zola, o la sàdica Wanda de Sacher-Masoch

Tampoc la pintura ha restat immune a l'actractiu sensual d'una cabellera vermellosa, i no cal més que fixar-se en les dones pintades per Munch, Klimt, Alma Tadema i D.G. Rossetti, en alguns casos, autèntiques mantis religioses. De la mateixa manera, al cinema dels anys 40, la femme fatale va representar les fantasies sexuals masculines en tant que referent físic imaginat i elaborat per homes; qüestió que, de pas, validava la teoria bíblica sobre la intrínseca maldat femenina. A  aquest respecte, és força reveladora la contundent i famosa escena de la bufetada que Johnny Farrell, el personatge de Glenn Ford, li etziba a Gilda per mirar de demostrar-li qui mana. 

Però per altra banda, aquest model femení, lluny encara de les teories feministes pròpiament dites, sí que presentava una certa independència i una arrogància manifesta envers l'altre sexe que, almenys, el diferenciava d'altres models més complaents i tradicionals.

Rita Hayworth

                                                   
Alma Tadema. Bacant 
D. G. Rossetti. L'amant de Fazio  

Edvard Munch. Vampir
Charles-Emile Carolus Duran. Nude with red drapery, 1889

La literatura també ens ha donat mostres de la fascinació que les imatges cinematogràfiques han provocat en determinats espectadors. A les primeres albors del cinematògraf, alguns escriptors ja s'interessaven pel nou invent. Temps després, amb la instauració de l'star system, altres autors adequaran el llenguatge del cinema al literari. Tal és el cas de Gómez de la Serna i el seu Cinelandia (1923), novel·la sense gaire argument, però amb la modernitat de l'estil cinematogràfic i la fascinació per l'american way of life que es vivia al Hollywood dels anys vint.  

Rafael Alberti, per la seva part, a més dels deliciosos poemes de Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos (1929), dedicats a actors com Chaplin, Keaton, Laurel i Hardy i Bebe Daniels, va ser autor d'un parell de guions: El gran amor de Bécquer (juntament amb la seva dona, Mª Teresa León) i La dama duende. Esmentaré també el cas de l'escriptor Giménez Caballero i l'avantguardista filmació Esencia de verbena (1930). I, evidentment, no podria deixar de banda l'obra (molt posterior, instal·lada ja dins la cultura pop) de Terenci Moix, amarada tota ella de fetitxes personals i de temes recurrents que, a més del cine, incloïen l'òpera, el còmic i Egipte.

Contemporani de Moix, l'argentí Manuel Puig va escriure l'any 1968 la novel·la La traición de Rita Hayworth, definida per l'estudiosa Carolina Castillo com una narració de la conversa. Puig mostra el deambular de Toto, un noi de La Pampa que viu una existència completament sotmesa a la màgia del cinema i a la figura de la Hayworth. Seduït per les actituds, els comportaments i l'estètica que li ofereix la pantalla, assistim a la relació edípica que estableix amb la seva mare, a qui vol convertir en una rèplica de l'actriu, a la manera del personatge masculí de Vertigo [Hitchcock, 1958] que, obsessionat amb una imatge femenina idealitzada i sublimada, s'entesta a reconstruir-la tot revestint la transformació d'un amour fou amb connotacions patològiques. Freud s'hi hauria fregat les mans!

Davant d'un tipus de cinema arquetípic i buit de continguts ideològics, el més fàcil és contemplar embadalits l'aparença d'unes imatges que atrapen i, alhora, tenen la força de transformar la quotidianitat en quelcom meravellós. Com si es tractés de quixots moderns, els espectadors ens hem deixat seduir per unes modernes novel·les de cavalleries, les aventures de les quals es projecten en un llençol blanc que juga amb llums i ombres. I com li passava al cavaller manxec, possiblement també juguen amb els nostres cervells. 

El més irònic de tot, continuant amb el símil cervantí, és que la ficció davant la que quedem absorts ni tan sols ens retorna a un passat autèntic, sinó que forma part d'una estilització formal que pertany directament al terreny de la fantasia, al regne de la simulació, a la invenció pura i dura. Com les percepcions de Don Quixot. Perquè si hem de ser sincers, al final, resulta que ni ell era Amadís de Gaula ni jo era Rita Hayworth...


     

Bibliografia:

    AFEGIT A POSTERIORI:

TRADUCTOR-TRANSLATOR: